7/2/10

La cigonya


Per al Miquel i per a nosaltres


El dia 28 d'Agost va mori el nostre estimat cosí, en Miquel. Encara que sabíem que havia de passar a tothom li va venir de nou. Els grans es van haver d'organitzar ràpidament per poder estar a Menorca el dia següent i els petits i “ja no tan petits” ens varem quedar a casa l'avia, punt neuràlgic de reunió Alegre. Jo la veritat no volia estar en un altre lloc que allà, fent-nos costat els uns als altres, explicant-nos l'estiu, recordant tot allò que havíem fet, après i compartit amb el Miquel...era un quadre familiar ben bonic. Tot i així els nostres cors i la nostres ments ja feia un dia estaven a Menorca i desitjàvem també ser-hi en persona. Però el que no sabeu es que va succeir una d'aquelles coses que només passen en dies especials sense saber perquè. Damunt d'un dels Cedres que hi ha davant de casa l'avia es podien veure clarament dues cigonyes. Eren enormes i precioses, com les que venien abans,fa molts estius i feien el niu a la punta de tot de l'institut i per aquestes èpoques ens deixaven per les terres més càlides de l'Àfrica. Realment no ha estat un somni, però ha estat només casualitat?Dins meu hi ha alguna cosa que diu que no. Suposo que es per això que passat tot just una setmana vaig començar a dibuixar cigonyes i després a escriure. I això és el que va sortir i és el que porto dins del meu cor.




En aquesta tarda de finals d'Agost aquests ulls de mirada melancòlica diuen adéu a l'estiu i recorden d'inici a fi les vacances , amb els jocs, els passeigs, la família, les visites , l'exposició...Jo des d'aquí abaix et miro, la teva nineta reflexa el teu cor, batega amb força, puc intuir que ha estat l'estiu de la teva vida. Corro cap a casa , sortim tots junts. Quina meravella!! està implícit, ho pensem tots, t'hem reconegut. Tu des de dalt del Cedre ens observes. És l'última parada del viatge,ens despedim. Gràcies per venir, per ser i estar i sobretot per ensenyar-nos, tot el que hem après de tu ho portarem sempre amb nosaltres.
I ara vola. Vola i corre i salta. Fins l'estiu que ve.





Berta Mercader Alegre
Publicat per a les 15:08

2 comentarios:

  1. glòria, la tia8 de febrero de 2010 a las 9:36

    Oh! aquest escrit reflexa el què vam sentir els què estàvam a Cardedeu! Gràcies per transmetre-ho amb paraules, gràcies per penjar-ho al bloc!

    ResponderEliminar
  2. Laia Baraldes27 de marzo de 2010 a las 7:41

    Gràcies, Berta, per l'escrit de la cigonya. Hola, Miquel. Saps que penso en tu sovint? Et tinc present i et recordo molt. He tornat a mirar els teus objectes i t'hi veig, allà, en l'exposició magnífica que vau fer, t'hi veig amb un gran somriure, feliç i generós, tan generós... Un petonàs, Miquel.

    ResponderEliminar

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)

Miquel Alegre i Calafat

Vaig néixer el 22 d’octubre de 1991 a San Luis de Gaceno (Colòmbia). Als set anys, quan em van adoptar els meus pares, vaig arribar a Menorca. Tinc una distròfia muscular de Duchenne i m’han d’ajudar a fer coses complicades, però sempre les acabo fent. Mai estic avorrit, sempre faig coses i m’ho passo bé. M’agrada fer coses amb les mans com escriure, dibuixar, pintar i fer manualitats. Avui m'obren el blog, on mostraré a tots les meves peces. Qui vulgui podrà visitar-me. Tot i que ja no em trobareu.
Vaig deixar-vos el diumenge 30 d'agost del 2009. He emprés un nou viatge. Ara ja puc saltar, còrrer, caminar i volar sense l'ajuda de la cadira de rodes, i des d'allà continuaré treballant i modelant els núvols per vosaltres "amb les mans".
Nací en Colombia en 1991. A los 7 años me adoptaron mis padres de Menorca (Pep i Sumpta). Tengo una distrofia muscular de Duchenne, una enfermedad degenerativa que me obligó a vivir con la silla de ruedas. Pero nunca estuve aburrido. A pesar de las dificultades, me gustaba hacer cosas con las manos. Os dejé el 30 de agosto de 2009, pero ahora podreis compartir mi afición por las manualidades en este Blog.